A menys d’un mes de les eleccions, les associacions veïnals estem igual que l’any passat, sense rebre els recursos que, segons les bases de subvencions aprovades per l’Ajuntament de Palma, s’havien d’abonar abans de l’inici de les activitats, en alguns casos límit, això impedeix poder pagar les nòmines, la seguretat social i l’IRPF i els proveïdors d’altres activitats.
A principis de maig, no només no s’han resolt les justificacions que les associacions van presentar al mes de gener sinó que ara estan arribant requeriments, alguns tan substanciosos com afegir S/N a la casella dels formularis corresponent a justificants que no tenen numeració perquè no són factures, com les nòmines o afegir també el CIF de la Seguretat Social o de la Agència Tributària, com si tot això aportés alguna claredat o fos determinant per identificar la despesa justificada. Si ara envien els requeriments, quan abonaran els recursos?
Tampoc no s’han resolt les justificacions dels projectes que van acabar el 2021, per la qual cosa ara també, gairebé un any i mig després, es requereixen documents i valoren aquestes justificacions, moltes vegades sense tenir en compte que es van executar en situació de pandèmia, que hi havia activitats que no es podien fer perquè estaven prohibides. Resulta difícil d’assumir que mentre a bars i restaurants se’ls han facilitat tantes coses durant la pandèmia, fins i tot sense cap justificació, a les associacions, any i mig després, se’ls exigeixi fins al detall.
També està sense resoldre la convocatòria per a l’adquisició de material inventariable ni s’ha publicat la nova convocatòria pendent per a aquest any. En definitiva, no hi ha res resolt, tot segueix donant voltes i el fantasma del tancament torna a planejar sobre les activitats que donen servei a tantes i tantes persones de barriades, especialment de les que més ho necessiten.
Tenim una llei de subvencions del 2003 que ens tracta com a empreses i que no té en compte les nostres aportacions voluntàries ni el caràcter social i no lucratiu de les nostres activitats i estem cansats d’escoltar escasses com “és el que marca la llei”. En primer lloc, perquè la llei no té res a veure amb els retards a la feina administrativa i tècnica o amb complicacions que s’afegeixen innecessàriament a la ja inapropiada llei. A més, les lleis no són els deu manaments de Moisès, no han caigut del cel, aquestes lleis les fan els mateixos partits que governen a cada moment.
Per si aplicar-nos una llei feta per a empreses fos poc, les institucions apliquen “la llei de l’embut”. Les associacions passem per la part estreta: cap fallada, terminis rigorosament, control al cèntim. Les institucions s’apliquen a si mateixes la part ampla: procediments administratius lents i feixucs, incompliment sistemàtic dels pagaments per avançat que consta a les bases o dificultats per contactar amb els serveis, entre altres coses.
Aquesta asimetria és la que genera bona part del problema. Els recursos s’abonen pràcticament al final, sense tenir en compte que se sol·liciten perquè calen per poder fer les activitats programades i fer front a despeses com la Seguretat Social i Hisenda, que són inexorables, a més de poder complir precisament amb allò que després ens exigiran i no s’haurà pogut fer precisament perquè la institució no n’ha complert la seva part.
Tornem a estar en situació límit, davant de la indiferència política que s’expressa amb bones paraules de comprensió, però fets que ens deixen instal·lats en la dificultat, una alta càrrega d’angoixa, desencís i desaferrament de les institucions que ens governen. Hi ha en risc moltes activitats, formatives, culturals, festives, comunitàries, participatives que subsisteixen, malgrat tot, per l’esforç de persones voluntàries que han d’assumir tota aquesta responsabilitat i decepció.
