Política y tecnocràcia

El 22 de maig, la presidenta del Govern convocava al sector turístic, cónsuls de diversos països inclosos, i a algunes entitats ciutadanes per a un Pacte Social per la Sostenibilitat Econòmica, Social i Ambiental. Però aquest acte no va impedir la manifestació del 25 de maig ni la del 21 de juliol, 15.000 i 30.000 persones exigien «un canvi de rumb» en matèria de turisme, accés a l’habitatge, conservació del territori i diversificació productiva. «Mallorca no es ven», deien algunes pancartes.Al mes de novembre, entitats socials participants en les taules de treball del suposat pacte han començat a retirar la seva participació, culpant a una metodologia tecnocràtica i opaca que orienta les conclusions cap a un pacte empresarial, en què els interessos de la majoria social no passen de ser pinzellades ornamentals per justificar el pretès caràcter social. No hi ha comitè d’«experts encarregats» que pugui conciliar els interessos contradictoris que configuren la realitat, màxime quan al mateix temps s’aproven lleis que permeten construir en zones inundables i protegides, legalitzen construccions en sòl rústic, admeten llicències d’arrendament turístic adquirides sent il·legals i s’amplien ports i aeroports, mentre es pretén multar qui viu en caravanes per no poder accedir a un habitatge i l’empobriment continua obrint la bretxa i deteriorant la qualitat de vida de la majoria social. La realitat s’imposa i no es pot enmascarar.